Pensaments

M'assec tan sola, tan apartada de tot. M'assec tan abatuda per dins, tan falta d'afecte, m'assec com si tinguera el cor trencat en xicotets trossos impossibles de reparar.
M'assec tan mal, tan afonada...
Que mire on mire, tot ho veig negre. I la veritat que no puc més, que aquesta vegada m'ha fet massa mal i assec que no puc alçar-me, assec que tinc els peus lligats al fons del terra, eixe fons que no deixa mai de baixar i baixar.
I és tan trist veurem així sempre, cada dia. Veure com em costa somriure, com em costa alçar el cap i la mirada.
Que no puc veure més enllà d'aquestes quatre parets, que no puc eixir d'aquesta caixa quadrada on només veig la meua ànima enfonsada.
Ho sent, de veritat que ho sent. Jo he intentat fer tot el possible, però veig, que si no pot ser, doncs... no pot ser.
I m'assec tan decebuda. Decebuda en mi mateixa, perquè una vegada més m'he deixat enganyar, perquè una vegada més he acceptat beure d'aquella aigua negra i tèrbola.
I ara, aquí hi sóc, de nou cap ficada en els meus pensaments, buscant una raó per a tot, buscant una eixida. Però no trobe res, no veig res, només veig un buit negre gegantesc que m'arrossega més i més cap a ell...
No vull anar-hi, però assec que al final, aquesta és la millor opció, deixar-me portar i desaparèixer..
Vull ser forta i no puc, em pot la tristesa, m'envaïx i assec que comence a perdre l'esperança i que l'últim raig de claredat comença a perdre's en l'abundant solitud.
I què faig jo ara? què faig? Si assec que cada vegada el camí se'm fa més i més pesat. I ja no camine... ara vaig a genolls, aguantant-me com puc, fent espentes cap avant, intentant no deixar-me vèncer per el buit i el no-res.
Ací em veig, ací estic... contemplant el meu rostre trist i apagat. Contemplant el meu rostre que espera poder tornar a somriure.

Att: Bárbara Gil