A mi mateixa 2#

Ací estic, davant de la pantalla de l'ordinador, mentre un sentiment d'angoixa navega adintre meu.

Hui he trobat aquell llac d'aigua negra abandonat en la foscor de la desesperació, hui m'he vist reflexada en aquell líquid tèrbol, hui he vist amb els meus propis ulls tot aquell dolor que m'acompanyava sempre en la soledat de la penombra...

Les meues mans estan cansades de tocar tanta duresa i els meus ulls estan farts de contemplar tanta falsedat, que aquest terreny de desolació no està fet per als sensibles ni per als bons i que sota aquesta capa negra, habita un cor pur i blanc.

Que en aquest llac, on jo m'he perdut, també m'he trobat. He trobat aquelles llargues hores de somriures esperançadors, he trobat aquelles forces que passejaven acompanyades de confusió, he trobat el meu jo lluitador...

Sí, amic meu, t'he trobat a tu damunt del teu caball blanc, fort i alat amb una espasa ben enbeinada, amb el cap ben amunt i sense por.

T'he trobat, i al trobar-te, m'he trobat jo...

Ja no recordava on estava la meua força, ja no recordava per on caminava la meua esperança, ja no recordava la forma en la que gaudia les meues victòries, ja no recordava ni on havia guardat el meu escut ple de marques de guerra...

Però ara, perduda en aquest paratge, albirant el meu reflexe en la negror de l'aigua, he trobat claredat; eixa claredat que feia temps que no tenia, eixa... La que feia que aquest lloc tant fosc es plenara de llum, una llum pura, encegadora, plena de vida...

La vida que jo m'he deixat enrere tot aquest temps, la vida que he perdut pensant i buscant eixides a tot, la vida que se m'ha escapat lentament de les mans...

Eixa vida, que malauradament, ja no tornarà.

Però, amic meu lluitador, el meu jo lluitador... He despertat, i açò no s'acaba ací, de fet... No s'acaba res, sinó que tot comença ara, la nostra vida, el nostre torn de gaudir i somriure... Comença ara.

I ja no pense fer-me enrere de nou, ni pense lamentar-me, ni tampoc pense tirar a perdre tot allò que poc a poc, amb els anys hem anat aconseguint i que jo a la vegada he anat desperdiciant.

No, ara ja no pense perdre res del que he aprés, ni pense tirar el cap avall per a vore només un buit, sinó que de nou pense pujar-me al nostre caball blanc, fort i alat, i pense agafar eixa espasa i pense desenbeinar-la i anar contra tothom que impedisca el nostre creixement.

Perquè ja estem junts, ja no som dos per separat; ara som un TOT lluitador i vinga el que vinga... Guanyarem!

Att: Bárbara Gil